Jaume Albaigès: “La xarxa permet compartir les vivències personals relacionades amb la custòdia del territori, i això serveix de font de motivació a altres persones”

EL POTENCIAL DE LES EINES WEB 2.0

 

Per començar, i breument, què són i què aporten les eines del web 2.0 (xarxes socials, blocs, etc.)?
Sense ser massa precisos, les xarxes socials són l’espai virtual principal on avui es troben les persones. Un estudi de l’Observatorio Redes Sociales de gener de 2010 apunta que el 93% dels usuaris d’entre 16 i 45 anys està en una xarxa social i que el 55% en fa un ús diari. Aquests espais, a més, són una de les primeres fonts de gestació i promoció d’iniciatives i activitats en el món físic. Per tant, estem parlant d’un entorn privilegiat per promoure tot tipus de causes.

Quin paper poden tenir aquestes eines en la conservació de la natura i el territori?
La conservació i la custòdia del territori són àmbits on la vivència personal genera una connexió directa molt forta entre els individus i el medi natural que protegeixen. L’acció ciutadana en aquests àmbits genera un benefici tangible per a les persones que la protagonitzen però també per a tota la societat. I les eines 2.0 faciliten enormement que aquestes persones puguin recrear, reviure i compartir les seves experiències, que alhora es converteixen en font de motivació per a tercers.

Quin és el tipus de públic més receptiu als missatges enviats mitjançant les eines del web 2.0?
Tot i que hi ha estudis que intenten analitzar-ho, jo m’estimo més parlar de les condicions que fan possible que la gent adopti i faci un ús regular d’aquestes eines. L’alfabetització tecnològica 2.0 és la condició necessària per poder participar als espais 2.0. Segona condició: la gent participa en aquells espais on percep que pot rebre (i aportar!) alguna cosa. I tercer element clau: la connexió social; és a dir, les persones que són convidades per altres a fer servir certes eines tenen més probabilitat d’acabar-les utilitzant. Quan unim aquests tres elements és molt difícil que l’individu no utilitzi les eines, més enllà del grup social, generacional o territorial a què pertanyi. L’existència de milers de xarxes socials temàtiques n’és la prova més clara.


CUSTÒDIA DEL TERRITORI I IMPLICACIÓ CIUTADANA

Per què costa tant involucrar la ciutadania en les accions que promouen les entitats de custòdia?
Aquesta percepció no és exclusiva de les entitats de custòdia del territori, sinó que és transversal a tot el tercer sector. Bona part de les entitats tenen la percepció que la ciutadania no reconeix prou el valor de la seva tasca i que la societat és globalment passiva. En conseqüència, no s’implica activament en el teixit associatiu.

Són errònies aquestes percepcions?
No ho són, però no ho expliquen tot. La realitat actual és que cada persona, cada família i cada grup d’amics pot organitzar-s’ho gairebé tot a mida. I l’activisme no n’és una excepció. A les entitats ens cal conèixer millor què fan les persones del nostre entorn que comparteixen els nostres valors. Això vol dir escoltar, observar, detectar aquella gent que ja està fent coses o que està parlant del mateix que nosaltres, contactar-hi, no tant amb la voluntat d’absorbir sinó de cooperar. Avui en dia les relacions són molt més riques, però també molt més complexes. Difícilment podem llençar grans missatges que siguin acollits universalment. Això només és possible en situacions excepcionals.

Per què creus que les entitats anglosaxones de custòdia del territori tenen tants socis i col·laboradors? Què en podem aprendre?
Hi ha elements d’estructuració social i tradició que ens diferencien. En aquests països, la menor presència de l’Estat en alguns àmbits obliga les persones a ser més responsables, també des del punt de vista del medi ambient. D’altra banda, a casa nostra moltes organitzacions han focalitzat la seva captació de fons en l’àmbit públic, descurant l’enfortiment de la seva base social. Crec que aquest és un error estratègic, ja que una base social forta, a banda de permetre disposar de més recursos econòmics, genera, sobretot, legitimitat social i independència en l’actuació.

L’escala territorial d’aquests països també hi deu tenir a veure...
Sí, particularment en el cas dels Estats Units. Un país 50 vegades més gran, que a més lidera el món, pot tenir organitzacions 50 vegades més grans. Sovint perdem de vista aquest enfocament d’escala. El nostre és un país petit que, a més, té un tercer sector atomitzat. Això implica que les inversions (en comunicació, en sensibilització, etc.) són molt més difícils de rendibilitzar i, per tant, s’hi aposta menys.

Aquesta idea de l’escala que planteges podria servir d’excusa per explicar la baixa implicació ciutadana?
Aquestes consideracions han de servir per entendre com són ara les coses, no per justificar que ja estem bé. Al nostre país l’índex de col·laboració regular amb organitzacions no lucratives està al voltant del 10%, molt lluny dels països capdavanters. Això vol dir que tenim molta feina a fer perquè no estem menys sensibilitzats ni som menys solidaris. La prova són les reaccions a situacions d’excepcionalitat, on sí que som líders.

Quin futur li diagnostiques a un portal destinat a implicar la ciutadania com és el Viulaterra.cat?
Us espera molta feina. És lloable que promogueu un espai de participació ciutadana en clau ambiental on el més important no són les entitats i els seus logotips, que també, sinó sobretot les persones i les seves experiències. Tenim una societat madura en termes de sensibilitat ecològica i de preservació del medi natural. Ara caldria, però, que una part dels milers de petites accions que es fan dia a dia es comparteixin a la xarxa perquè actuïn de llavor en la població menys implicada.

Aquest és el repte, implicar aquelles persones que, tot i estar conscienciades, no participen en iniciatives com les que proposen les entitats de custòdia.
Això no serà possible sense un esforç permanent de dinamització a mig i llarg termini, fins que la comunitat d’usuaris sigui prou gran i activa i s’apropiï al web amb naturalitat. Un primer pas interessant seria poder oferir el portal Viulaterra.cat de forma explícita als actors forts existents (a nivell escolar, veïnal, en l’administració, etc.).


CONSELLS A LES ENTITATS DE CUSTÒDIA PER UTILITZAR MILLOR LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ (TIC)

Les TIC ofereixen moltes possibilitats per arribar a la ciutadania. Hi ha alguna fórmula màgica que qualsevol entitat de custòdia hauria d’aplicar?
No hi ha fórmules màgiques i dir el contrari seria enganyar la gent. Les TIC ens ofereixen oportunitats fantàstiques, però en el fons són una eina més. L’important és que les entitats reflexionin i planifiquin la seva estratègia, on les TIC els poden ajudar molt, per descomptat. Avui en dia és difícil que una entitat tingui un cert nivell d’èxit en el seu àmbit sense comptar amb la tecnologia. Però les TIC no serviran per res si no hi ha una base, un discurs global, uns objectius clars. Igualment, convé no oblidar qüestions com la selecció de les eines apropiades, el valor de l’experimentació, la definició dels resultats que esperem obtenir del seu ús, etc.

Podries recomanar alguna tecnologia concreta per a les entitats de custòdia?
Les entitats de custòdia no poden obviar la darrera etapa que estem vivint en el desenvolupament de les eines socials, que és la de la geolocalització. Cada cop veurem més aplicacions que aprofiten aquestes tecnologies per enfortir el lligam entre persones i comunitats, grups d’interès, marques, etc. Les entitats de custòdia haurien de ser capdavanteres en aquest tipus d’usos, més que molts altres àmbits del tercer sector.

La ciutadania viu sotmesa a un constant bombardeig d’informació a través de múltiples canals. Com pot una entitat fer destacar el seu missatge entre l’elevada quantitat d’informació que envien constantment altres organitzacions?
Abans ho he mig insinuat: una de les claus és el treball en xarxa. No té sentit que tota una colla d’entitats que fan coses similars competeixin per fer arribar el seu discurs a la ciutadania. Per això iniciatives promogudes des d’entitats de segon nivell que apleguin una bona colla d’organitzacions de base tindran molta més capacitat de prosperar.

Això és especialment important en el cas de la custòdia del territori...
Sí, perquè el factor territorial, en termes de proximitat, és clau per aconseguir la implicació de les persones. Per exemple, un espai com el Pirineu pot aconseguir el suport d’una nombrosa comunitat muntanyenca, però no tots els paratges naturals tenen comunitats alienes al territori altament involucrades.

El Community Manager és el responsable de crear i dinamitzar les comunitats d’usuaris a Internet (xarxes socials i altres) vinculades a qualsevol organització. Creus que aquest perfil esdevindrà un nou lloc de treball que les entitats del tercer sector acabaran incorporant?
Veig un cert paral·lelisme amb els tècnics o responsables de comunicació, fa uns anys inexistents i avui força presents al sector. Crec que hi haurà una evolució natural d’un perfil a l’altre. Abans es considerava clau mantenir la puresa del missatge davant la força dels mitjans de comunicació i altres agents. En el context actual, on tots som narradors de la realitat en els nostres entorns, aquesta puresa deixa de ser rellevant. El que cal és involucrar persones que actuïn d’ambaixadores nostres arreu on s’expressin. Per tant, passem de gestionar el missatge a dinamitzar aquesta comunitat, a escoltar-la, a oferir-li eines, a treballar conjuntament amb ella.

No sé si a efectes d’estructura organitzativa això es concretarà en la generalització dels community managers o si serà un conjunt de funcions que es gestionaran de forma distribuïda. Ara bé, les entitats que vulguin subsistir en un entorn tan desmediatitzat hauran de reflexionar-hi i prendre alguna decisió.